divendres, 31 d’octubre de 2014

1974-2014: 40 ANYS FENT COMÈDIA





(Entrevista publicada al setmanari  "Veu de Sóller" el 31-10-2014)




Joan Mayol: “El teatre solleric ha passat de zero a cent”

F.M.
Joan Mayol Bisbal és des de fa alguns anys la cara més visible de Nova Terra, el grup de teatre solleric que enguany arriba al seu quarantè aniversari. Apassionat del món de la interpretació, Mayol ha aconseguit la difícil tasca de fer contínua la trajectòria de l’emblemàtica agrupació teatral sollerica un cop va desaparèixer la seva “alma mater”, Mari Vázquez.


Pregunta.- En els moments de la immediatesa, com s’explica que Nova Terra hagi arribat al seu quarantè aniversari?
Resposta.- A base de fer molta feina: les coses no es fan soles i sense esforç. Tot i això, hi ha hagut moments de cansament que benauradament han anat seguits d’etapes de descans i de posteriors reenganxades.

P.- Com foren els inicis de Nova Terra?
R.- Tot i que jo no hi vaig ser durant els dos primers anys -parlam del 1974- en els seus inicis el grup Nova Terra funcionava més com una agrupació que es dedicava a muntar “festivals” amb cançons, playbacks, balls, actuacions de pallassos, etc. al Defensora Sollerense. Després d’aquesta etapa inicial, es començaren a fer muntatges teatrals -la primera fou el 1976 on jo vaig fer d’apuntador- que encara s’anaren alternant amb els festivals; fins que a partir del 1978 ja s’organitzaren obres de teatre de manera regular.
Aquesta etapa que pràcticament durà fins a la mort de Mari Vázquez fou molt fructífera per al grup: tant que hi hagué anys que s’arribaren a muntar fins a tres obres diferents - “arribàrem a viure al teatre”. La malaltia de la directora i “alma mater” de Nova Terra, Mari Vàzquez, posà punt i final a aquesta etapa; que fou seguida d’una etapa “grisa” per a l’agrupació que finalitzà amb la mort de la directora.
Finalment, i a partir d’un homenatge pòstum a Vázquez, Nova Terra tornà a resorgir amb empemta i ara estam en aquesta etapa on solem muntar un espectacle anual.


P.- Com arribà al grup?
R.- Fou per casualitat, ja que durant una revetlla de Sant Antoni familiar jo i uns cosins decidírem muntar una sèrie d’escenes còmiques per distreure al personal; foren tant del gust d’un conco meu que era futbolista -Pep Bisbal- i que coneixia Mari Vázquez que em posà en contacte amb ella i de rebot amb Nova Terra.

P.- Quines han estat les grans etapes per les que ha passat el grup?
R.- La primera, la dels festivals musicals; que fou seguida -a partir del 1978- per la de dedicació al teatre -fou molt intensa, i passàrem del costumisme a peces del repertori nacional -Poncela, Lorca, Palau i Camps-, internacional -arribàrem a muntar dos Skakeaspeare- i clàssics grecs. Aquesta etpa ens dugué a actuar arreu de l’illa, i fins i tot a la península -destacant que arribàrem a actuar a l’Expo de Sevilla-. A aquesta etapa prolífica la seguí la de la malaltia de Mari Vázquez que acabà afectant als muntatges ja que -com és obvi- aquest fet sumí el grup en un ambient de tristesa- que acabà amb la posterior mort de la directora. Actualment, ens trobam en una etapa de resorgiment i creativitat que vivim amb més sossec i tranquil.litat.


P.- Què ha caracteritzat la trajectòria de Nova Terra en aquests quaranta anys?
R.- En general, la capacitat de treball i la dedicació al teatre -hi hagué un moment en què gairebé no hi havia vida fora del teatre; el nostre compromís amb el teatre era fortíssim. Per altra banda, actualment duim un ritme més assossegat i podem compaginar el teatre amb altres activitats; crec que darrerament les obres han millorat en qualitat i hem arribat a fer adaptacions de clàssics però amb un ritme més pausat. 
P.- Què representà Mari Vázquez per al grup?
R.- El coratge, la decisió, la manca de por davant els reptes... Na Mari era un tot terreny, amb una capacitat de feina i il.lusió inimaginables. Personalment, trob a faltar la seva capacitat de feina que malauradament jo no tenc. A na Mari no li feia por res, era inesgotable i això ho va saber transmetre al grup.
P.- Com superàreu la seva absència?
R.- Fent feina i amb el ferm compromís adquirit envers ella de tirar la companyia endavant. He de dir que Nova Terra està formada per un grup d’amics i entre tots feim la feina, malgrat comptam - i n’estic segur- amb l’esperit i la força de na Mari.

P.- Quina obra recorda amb més estimació de totes les que ha representat i/o dirigit?
R.- Com a actor record molt especialment el muntatge que férem de “La fierecilla domada” de Shakesapeare ja que m’hi vaig trobar molt còmode. Mentre que com a director crec que amb el darrer muntatge “La teva dona m’engana” és on he obtengut els millor resultats.
P.- Vostè és actor i també director; quina faceta li és més plaent?
R.- Totes dues, i m’agraden per igual; ara bé, als darrers muntatges he hagut de dirigir i també actuar i ha estat molt feixuc. Per l’edat que tenc actualment, el que més m’agradaria seria només dirigir.
P.- Un grup amb quaranta anys d’història com ho fa per trobar recanvi?
R.- Molta gent ve a provar el que és fer teatre però pocs hi queden ja que la gent sol pensar que fer teatre és fàcil -i sovint no compten amb les moltes hores de treball que hi ha al darrere. Molta gent ve amb ganes de fer de “vedette” però en veure que han d’estudiar es desenganen; malgrat tot no ens podem queixar ja que sempre hi ha gent que ve i el grup es renova.

P.- Nova Terra ha donat noms com Joan Socias, Crispina Samper o vostè mateix entre d’altres que són “vaques sagrades” de la interpretació local. Com ho han fet per compaginar joventut i veterania?
R.- Amb molta paciència i mà esquerra. Tant Joan com Crispina són gran improvisadors i són veterans de la interpretació i s’ha hagut de treballar per aconseguir juntar els seu talent amb el de les noves generacions. No hi ha secret: treball i treball.
P.- Tenen previst un programa de commemoracions pel quarantè aniversari?
R.- Hi estam treballant però encara no tenim res en clar: pensam tornar a representar “La teva dona m’engana” i muntar una celebració per a la gent que ha passat pel grup però és complicat de fer i encara ho estam estudiant.
P.- Com ha evolucionat el panorama teatral de la vall en aquests quaranta anys?
R.- Una barbaritat: hem passat de zero a cent tant pel que fa a quantitat d’agrupacions que fan teatre com a qualitat dels muntatges que es realitzen. Però, malauradament, el poble ha fet més via que no els polítics i ens trobam deixats de la mà de Déu.
P.- Hi ha alguna reivindicació històrica per assolir?
R.- La més òbvia és que no comptam amb un espai escènic digne -i gràcies a Déu -mai més ben dit- que encara podem comptar amb el CP Victòria. Manquen subvencions i ajudes i suport a tot nivell. A vegades un cop a l’espatlla val més que tots els doblers del món i ni amb això podem comptar. 


Un menjar: Arròs de peix.
Una beguda: Un bon Rioja.
Una olor: A terra banyada.
Un racó de la vall: Les rentadores de Fornalutx.
Una ciutat: Atenes.
Un llibre: La sombra del viento. 
Una pel·lícula: "Luces de la ciudad" de Chaplin.
Una cançó: La Simfonía Patètica de Txaikovsky.
Una virtut: Tenc molta capacitat de feina.
Un defecte: Irritabilitat.
Una fòbia: A la dreta rància.
Un somni: Ja l'he tengut: Poder participar en una excavació arqueològica. Un de nou: Que Almallutx compti amb més suport.
Una dita: Si no ets capaç de dir res més bell que el silenci, calla.
Un objecte: La Gran Enciclopèdia de Mallorca, regal de la meva dona.
Un personatge públic: Charles Chaplin.

Publicat per F.M. a "Veu de Sóller" 


Cap comentari:

Publica un comentari